diumenge, 26 d’agost de 2012

Què és art?

Ecce Homo de Borja: d'Elías García a Cecilia Giménez

Que vagi d'entrada que no em mou cap propòsit de  delimitar què és i què no és art. Per a això ja hi ha un munt d'experts que, al llarg del temps, han teoritzat, han debatut i han analitzat, no només al voltant de la definició, sinó també relacionant el concepte d'art amb la filosofia, la sociologia, la ciència, la política i, fins i tot, els hàbits de consum i la publicitat.

El que jo pretenc aquí és, senzillament, fer alguna reflexió al respecte, agafant com a punt de partida la història de la hilarant restauració de l'ecce homo de Borja que, si sóm mínimament rigorosos, reconeixerem que no deixa de ser una de tantes "serps d'estiu" amb què la premsa intenta animar les hores estivals del personal.

Ja deia Susan Sontag a les seves Notes sobre allò camp (1964) que els exemples purs de camp són involuntaris perquè són d'una serietat absoluta. I aquí és on la visió naïf de la restauradora, revestida de les millors intencions, enllaça amb les teories de la Sontag, i així és com ho ha entès una bona part de la gent que, des que l'anècdota s'ha donat a conèixer al món (coses de l'aldea global), la restauració sui gèneris que ha fet la veïna de Borja de l'obra desconeguda d'Elías García Martínez, un pintor de molt poc renom, ha estat objecte de burla i de readaptacions amb més o menys gràcia.

La broma li ha costat la salut a la pobra senyora Cecilia Giménez, gens acostumada a la fama i profundament angoixada per haver-se convertit en centre d'atenció mundial, almenys per uns dies. Però el que ella ha fet, ¿no és el que reivindicava el col·lectiu anomenat Fluxus allà pels anys 60 i 70? Les teories d'aquells que cridaven S'ha acabat l'art! o Enderroquem la cultura seriosa! es basaven en què qualsevol cosa pot ser art i en què qualsevol persona pot realitzar-la. Prèviament, ja els artistes dadà havien reivindicat amb tota la intenció el concepte d'antiart, tot propugnant quelcom més proper al primitivisme que a l'art academicista tradicional. És a dir, que continua sense haver-hi res de nou sota el sol...

Ara bé, també hi ha hagut qui s'ha pres malament la versió restaurada de la Cecilia Giménez -permesa, no ho oblidem, pel rector de la parròquia de Borja- per considerar que la distorsió del rostre de l'Ecce Homo és una falta de respecte a les creences religioses. Però en aquest cas, estem parlant d'art o de mites, icones i tòtems sagrats? Sembla ser que la intencionalitat de la restauradora no era, en absolut, irreverent -tot al contrari-, però l'expressió entre mística i dolguda del Crist ha esdevingut una màscara informe que no convida, precisament, al recolliment espiritual. Així doncs, s'ha convertit un rostre estàndard que remet a la passió cristiana en una abstracció ingènua de trets desdibuixats i primitius (dit de passada, ¿no és això el que va interessar a Picasso de l'art africà?). S'han trastocat els conceptes, i sembla ser que, ara com ara, s'ha imposat la imatge deconstruïda per damunt de la tradicional. Segons Xavier Rubert de Ventós, i fent servir una retòrica catòlica força adient al cas: Hemos comprobado que los tres enemigos del arte abstracto son: la figuración o alienación objetiva -el Mundo-, la evocación o alienación subjetiva -el Demonio- y la integración decorativa en un contexto de alienación humana -la Carne- (El arte ensimismado. Nexos, 1993. Pàg. 33).

Si no hagués estat per les conseqüències de -parafrassejant el títol de Walter Benjamin- l'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica, aquesta aventura local no hagués traspassat les fronteres com ho ha fet, gràcies en gran part a aquest amplificador anomenat Internet. L'anècdota hauria quedat tancada dins el seu àmbit privat i, com a molt, potser hauria sigut motiu de disquisicions entre els restauradors d'art, mentre algun crític hauria posat l'accent en la dicotomia art burgès/cultura trash. Però la difussió immediata i per tot arreu ha possibilitat que l'Ecce Homo de Borja ja formi part de la cultura de masses. 

L'any 2003, el CCCB va organitzar una exposició anomenada Cultura porqueria. Una espeleologia del gust. A la presentació del catàleg, Josep Ramoneda adverteix: 
 [...] la cultura també són -independentment de la seva qualitat- les fites i els motius que marquen el paisatge familiar de tots plegats. I en aquest paisatge apareixen sovint signes i manifestacions -pintura, espectacles, música, imatge- que partint de l'error, de la deixadesa -és a dir, de la antiexcel·lència voluntària- s'acaben convertint, per uns mecanismes socials que l'exposició intenta explicar o posar de manifest, en elements de significació cultural. La cultura porqueria seria, en bona part, una cultura a contracor, una avantguarda que mai no va voler ser-ho. Però que tanmateix pobla molts espais de la nostra vida quotidiana, sense que forçosament reparem sempre en la seva presència. Però en realitat el joc característic de la cultura porqueria, la fascinació per l'error, per la monstruositat, per la lletjor, pel descuit, per una incompetència que sembla molt treballada, és fruit d'un mecanisme d'exaltació de l'espectador -que rep la recompensa de sentir-se més dotat, més normal, més guapo, més polit, més eficient que l'artista- que ve de lluny. 
El temps, els canvis socials, també són indicadors del que a cada època es considera de bon o de mal gust. Quan el 1865 el Saló de París va rebutjar, per escandalosa, l'Olympia de Manet -una paròdia evident de la Venus d'Urbino de Ticià-, on ressalta la figura d'una prostituta parisenca en la mateixa postura que l'adoptada per la deessa del pintor venecià, poc es podien imaginar els coetanis de Manet el que l'obra representaria per a la posteritat. 
Édouard Manet. Olympia, 1863
Venus d'Urbino.- Ticià


Una cosa semblant va fer Picasso quan va recrear i reinterpretar Las Meninas de Velázquez (això sí, amb profunda admiració per l'original).

Las Meninas de Velázquez
Las Meninas.- Picasso


I què és el bon gust a l'art? O millor dit, és un requisit necessari el bon gust a l'art? En qualsevol cas, són de "bon gust", dins els cànons burgesos actuals, les composicions grotesques de Cindy Sherman?
Cindy Sherman
Cindy Sherman


I els retrats edulcorats que va fer Ricardo Macarrón, col·locats a l'atri del Museu Thyssen de Madrid, no s'oposen al concepte d'allò que hom entén per art?
El baró Thyssen.- R. Macarrón

Baronessa Thyssen


Es poden considerar artístiques les fotografies plenes d'ironia i volgudament kitsch de Martin Parr? (de qui, per cert, aquests dies es pot veure part de la seva obra a una exposició al CCCB.)
 
© Martin Parr-Magnum Photos. 2009

Fotografia de Martin Parr 
Martin Parr. Rellotges Saddam Hussein i Bin Laden


I què dir sobre l'obra de l'inefable Jeff Koons?
 
Jeff Koons. Michael Jackson and Bubbles, 1988

És moralment acceptable l'obra -cotitzadíssima- d'assassins en sèrie com John Wayne Gacy i criminals confessos com Charles Manson
Es tracta de manifestacions artístiques, de simples artefactes comercials o són únicament el reflex de malalties mentals?
Un dels inquietants pallassos de J.W. Gacy
Quadre de Charles Manson

Deixo les preguntes obertes. Jo confesso que no sóc del tot capaç de contestar-les.

dilluns, 20 d’agost de 2012

Silencio de hielo (Das letzte Schweigen).- Baran Bo Odar



D'uns anys ençà s'ha produït un auge de la novel·la negra provinent dels països nòrdics. Criatures literàries com la detectiu Lisbeth Salander de la saga Millennium d'Stieg Larsson, l'inspector de policia Kurt Wallander de Henning Mankell o l'advocada Rebecka Martinsson de les novel·les d'Åsa Larsson han propiciat un allau de thrillers ambientats a escenaris gèlids del nord d'Europa. Algunes d'aquestes obres s'han adaptat també al cinema, com és el cas de Silencio de hielo (Das letzte Schweigen), novel·la publicada el 2007 i escrita per Jan Costin Wagner, un autor alemany que passa bona part de l'any vivint a Islàndia, país on es desenvolupen els fets que hi narra. A la versió cinematogràfica, no obstant, el director Baran Bo Odar (Olten, Suïssa, 1978) ha decidit traslladar l'acció a una idíl·lica localitat alemanya.
Dins del gènere policíac, un dels subtemes més tractats és el del psicòpata assassí i, derivat directament d'aquest, el de la parella de psicòpates que actuen plegats (recordem, per posar exemples més o menys recents, Monster de Patty Jenkins [2003], Asesinos natos  d'Oliver Stone [1994] o Henry, retrato de un asesino de John McNaughton [1986]). Normalment, el grau de psicopatia que pateixen els personatges acostuma a ser diferent, motiu pel qual sempre s'estableix una relació de domini entre el personatge més fort o carismàtic i el més feble, que es deixa enlluernar amb facilitat -i també amb certa predisposició- pel seu company.  



 


Silencio de hielo comença amb un zoom sobre la porta d'entrada al pis de Peer, autèntica porta de l'infern de Dante, on ell i Timo (es diu aixì!) comparteixen el seu vici inconfessable. L'espectador, còmplice involuntari però voyeur al cap i a la fi, percep des d'un principi que el director, en un afany de fondre la ficció amb la realitat més dura (aquella on ningú no és del tot innocent), farà seves, de manera metafòrica, les paraules del poeta florentí: "Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate". I poc després, se'ns mostrarà el crim que els dos protagonistes cometen l'any 1986, autèntic detonant dels fets posteriors. 

Fotograma del la pel·lícula amb els dos protagonistes: Peer i Timo

El tractament del temps mitjançant flashbacks i flashforwards crea una línia divisòria que permet mostrar una constant dualitat, no només temporal, sinó també identitària, filosòfica i ètica, marcada sempre pels contrastos (brutalitat i bellesa paisatgística, alegria festiva i desesperació, plaer i dolor, indiferència i culpa, delicte malaltís i innocència infantil, claror i foscor, bé i mal). 

Així doncs, es produeix una simetria entre els dos assassinats (el de 1986 i el de 2009), a partir de la qual, la ritualització del segon crim i l'elecció del mateix paisatge bucòlic on es va produir el primer són l'evidència de l'etern retorn d'allò idèntic: una inquietant autoimitació delictiva que desperta els fantasmes mig adormits del passat. De cop, tot es duplica: l'angoixa de la família que acaba de perdre una filla adolescent remet al record amarg de la mare de la nena assassinada anys enrere; al policia que va investigar el primer cas -encara obert- s'hi suma el seu col·lega més jove, entestat a aclarir el crim actual. I per damunt de tots, la parella de pederastes, Peer i Timo, que es van perdre la pista mútuament fa quasi un quart de segle, però que continuen units per fils invisibles que només ells coneixen. De fet, Timo, ofegat pels remordiments, ha canviat d'identitat, de lloc i de vida, en un desig de fugir d'ell mateix i de la culpa que el turmenta. Com un modern Raskòlnikov o com el Chris Wilton de Match Point (Woody Allen, 2005), el pes del seu delicte (sobretot quan se'n produeix una rèplica exacta) no el deixa tranquil, i ja ni refugiar-se en el seu entorn familiar i laboral el protegeix de la pròpia conciència. 
 
Fotograma de Match Point (Woody Allen, 2005)

Com a la vida, no tot encaixa sempre a la perfecció; no tot es resol satisfactòriament a gust de la societat, de la policia, de la premsa i dels afectats, sinó que els esdeveniments transcorren, com sol passar, d'una manera atzarosa i incontrolable, oferint una realitat polièdrica i, a voltes, indesxifrable. Aquest és, precisament, el gran encert de la pel·lícula, que ve reforçat per un guió consistent i una factura més que correcta. A aquests elements cal afegir-hi l'excel·lent interpretació i un acompanyament musical que mai no resulta reiteratiu ni previsible, sinó que es limita a subratllar sense estridències el to d'una història focalitzada en les interioritats dels personatges. 

Considero que la pel·lícula és bona, i la recomano a tothom: el retrat dels personatges és, en general, impecable; el ritme no decau en cap moment i, a més, crec que aporta una sèrie d'innovacions formals i argumentals que, amb el temps, la convertiran en una referència del cinema policíac. Malgrat això, sobra, per innecessària, l'escena -ja cap al final- on Peer dóna massa explicacions a una veïna tafanera (i per extensió, el director ens les ofereix també als espectadors). Em fa tot l'efecte que aquest afegitó excessivament explícit desvirtua la contenció narrativa que és tret distintiu del film. L'error es fa encara més evident si comparem aquesta escena amb una altra que, narrativament parlant, és el seu revers, i passa justament al mateix lloc: es tracta de la conversa que mantenen els dos assassins amb un nen que s'està gronxant al pati comunitari de l'edifici on viu Peer (moment magistral, al meu entendre, per la gratuïtat aparent de la situació, per la tensio que desprèn i, aiximateix, per tot allò que no es diu però que de seguida es pot copsar). 
Igualment tòpic m'ha semblat l'enfrontament entre els dos policies a causa dels seus punts de vista diferents; penso que la pel·lícula és prou innovadora com per haver de fer aquesta mena de concessions al gènere. Tampoc m'ha acabat de fer el pes l'histrionisme, un pèl passat de voltes, del personatge de l'inspector David Jahn: cada cop que apareix a la pantalla tinc la sensació que trenca  el to de fredor tan ben aconseguit, tot i l'ambient tètric que sura pertot arreu. Per contra, m'ha agradat la figura de la policia embarassada perquè representa un contrapunt serè a tant desequilibri existencial (potser un homenatge al personatge de la pel·lícula Fargo [1996] dels Germans Coen?...)
                                                                             






FITXA DE LA PEL·LÍCULA:

Títol: Silencio de hielo.
Títol original: Das letzte Schweigen.
Direcció i guió: Baran Bo Odar.
Basada en la novel·la homònima de: Jan Costin Wagner.
Actors: Ulrich Thomsen, Wotan Wilke Möhring, Katrin Sass, Brughart Klaussner, Sebastian Blomber, Karoline Eichhorn, Roeland Wiesnekker, Claudia Michelsen, Oliver Stokowski, Jule Böwe.
Director de fotografia: Nikolaus Summerer.
Música: Kris Steininger i Michael Kamm.
Productors: Florian Schneider, Jörg Schulze, Franz Evers.
Nacionalitat: Alemanya.
Estrena: 10 d'agost de 2012.

                                             

diumenge, 5 d’agost de 2012

Marilyn 50 anys després... i un adéu a Chavela Vargas


La meva manera de ser algú ha estat ser algú altre (Marilyn Monroe)
 



Quan jo vaig néixer, la Marilyn ja era morta. És a dir, que he viscut en un món on, malgrat que la ciutadana Norma Jean Baker ja havia deixat d'existir, el mite Marilyn Monroe estava permanentment d'actualitat i ha continuat present, des que tinc memòria, a la meva vida. De fet, no podria imaginar-m'ho d'una altra manera: l'aura mítica del personatge sempre m'ha acompanyat, el seu aire desvalgut sempre m'ha commogut.

Em confesso mitòmana i, com a tal, em conec la seva vida, les seves pel·lícules, alguns documentals sobre la seva figura i uns quants llibres que, o bé teoritzen al voltant de conspiracions per a tots els gustos, a major glòria de les butxaques dels escriptors, o bé incideixen en la feblesa de nena angoixada amb aparença de sex symbol, musa de fotògrafs i d'intel·lectuals i carn de canó de productors i psiquiatres. Inclús, com va fer el Terenci Moix a El dia en què va morir Marilyn, se l'ha convertida en referent generacional i en bandera de modernitat i d'un alliberament sexual pre-maig del 68, tot i representar una icona bastant allunyada de l'ideari del feminisme clàssic.

Ja han passat cinquanta anys de la seva mort i la gent no oblida la Marilyn: articles als diaris, homenatges, reposicions de les seves pel·lícules, aparició de noves biografies. En fi, que no sé si realment ha esdevingut una mena de deessa contemporània adorada per gairebé tothom o un lucratiu negoci que, per més anys que passin, no deixa de ser rendible. Segurament, deu tractar-se d'una barreja de totes dues opcions: és evident que la figura de la Monroe continua generant beneficis, però també és innegable que la seva faceta d'actriu, cada cop més reivindicada, sumada a la fascinació que provoquen la bellesa del seu rostre i el seu cos insinuant i gràcil, no han deixat d'atraure a diferents generacions, fins i tot a aquelles que no hem coincidit amb ella en el temps.

Personalment, poca cosa més puc afegir sobre la Marilyn que no s'hagi dit una i mil vegades i que, per tant, no resulti un tòpic com una casa. No obstant, com a mitòmana empedreïda, no em puc estar de dedicar-li un petit record en un dia com avui. 

Fins a sempre, Marilyn!

                                                
Help help
Help I feel life coming closer
When all I want to do is die.
Poema de Marilyn Monroe.        
                                      
Socorro, socorro.
Socorro. Siento que la vida se me acerca cuando lo único que quiero es morir.
Traducció al castellà: Article d'Elsa Fernández-Santos Marilyn oculta. (El País, 3 d'octubre de 2010).


Fragment d'una carta manuscrita del 1944, signada per una Norma Jean de 18 anys.



Jo coneixia la Marilyn d'alguna pel·lícula o revista, però quan vaig tenir a les mans el llibre de Bert Stern, amb tot el seu treball fotogràfic publicat, llavors realment la vaig descobrir i no he deixat de pensar en ella. Una vertadera dona, un símbol de femineïtat i elegància per excel·lència, amb una capacitat de creació i un "sentit ARTÍSTIC" innat que en tot moment la va acompanyar.
Frederic Cabanas. Marilyn Monroe. Íxia Llibres. Col·lecció Boulevard 3, 1992.




Era una mujer nada corriente, un tanto adelantada para su tiempo. Y no lo sabía.
Ella Fitzgerald. Recollit a: Richard S. Moore. Marilyn Monroe. Su vida, sus amores y su muerte. Ed. Gaviota, 1987.



 
Tal vez por esta cualidad de tragedia moderna continuamos amando a Marilyn cuando tantos ídolos de los años cincuenta apenas son algo más que un recuerdo. ¿Cómo ignorarla? Todavía hoy es difícil hablar de cine "pop" con compañeros de mi generación sin recordar que durante diez años de nuestra vida, Marilyn estuvo ahí. En la mesa de algún café, este verano de 1968, el recuerdo ha vuelto a surgir con la misma fuerza avasalladora de las miradas de Marilyn, de su manera de cantar Diamonds are a Girls Best Friends, de su boca entreabierta, ribeteada por un "rouge" intenso, del que ya no se lleva...
Un recuerdo que nos trae otros, alrededor de ese día lejano que Marilyn nos descubrió el sexo. O de ese otro día de 1962 en que Marilyn, con su suicidio, nos confirmó la existencia de la soledad. La soledad humana y social. Ese día en que todos empezamos a envejecer seis años...
Terenci Moix. Fotogramas, 1968.




  Marilyn está enterrada en un mausoleo al aire libre, tras una lápida de mármol y bien protegida por un muro de hormigón para evitar que alguien robe sus restos.
El cementerio se halla en Wilshire Boulevard, en el corazón de Westwood. Es como un pequeño parque. Está todo verde, hay flores y unos cuantos árboles hermosos.
Siempre que paso por aquel barrio aparco el coche y voy a saludarla; y la visito siempre el 1 de junio, por su cumpleaños, y el 5 de agosto, el aniversario de su muerte.
André De Dienes. Marilyn. Taschen 2004.




One Silver Dollar (River of No Return. Otto Preminger,1954)





ADDENDA:

... i un adéu a Chavela Vargas


Deu ser que el dia 5 d'agost té alguna especial particularitat (més enllà del fet lògic que tots hem de morir un dia o altre dels 365 que hi ha disponibles). I és que acabo de saber que tal dia com avui, 5 d'agost de 2012, ha mort un altre mite del segle XX: la gran cantant mexicana (tot i haver nascut a Costa Rica) Chavela Vargas, qui només tres mesos enrere havia afirmat: no me preocupa la muerte, puede ser bellísima.

Descansi en pau... 



TRADUCTOR-TRANSLATOR: