dimarts, 29 de març del 2016

De censures i mots de gènere invariable


Frida Kahlo. Se equivocó la paloma

Un dels títols previstos per al recull que va acabar anomenant-se Les fleurs du mal era Les lesbiennes. Si Baudelaire es va decidir pel que tots coneixem, no devia ser perquè sí. Algun mecanisme de rebuig instantani s'activava en el moment en què es feia referència a la sexualitat, i molt especialment a la femenina. Quan Gustave Courbet va pintar L'origine du monde, l'obra va romandre oculta durant anys, ja que la visió d'una vulva erigint-se com a protagonista absoluta del quadre no era un tema pictòric que els benpensants acceptessin de grat. El sexe es considerava groller i de mal gust, un assumpte estrictament privat que no era convenient que es difongués.

Ha passat gairebé segle i mig, i les coses continuen, si fa no fa, en el mateix punt. Deu anys enrere es publicava Missa pagesa, el llibre a què pertany el poema Mare Nostra, de Dolors Miquel. Però és ara, just després que l'autora el recités durant la cerimònia dels premis Ciutat de Barcelona el mes de febrer, quan s'ha organitzat tot el rebombori, amb insults contra ella i amb una associació d'advocats cristians pel mig, que l'ha denunciada per considerar que el poema feria els sentiments religiosos de la seva comunitat.

En qüestió de gustos literaris no m'hi ficaré. Hi ha qui prefereix poemes refistolats i qui és partidari del laconisme; qui s'estima més llegir sobre flors i violes i qui es deleix buscant la foscor poètica. Però una de les funcions de la poesia si és que ho podem expressar en termes de funcionalitat és ser un agent revulsiu que transmeti, que commogui, que sacsegi les consciències. I el poema de Miquel ho fa. No obstant, se n'ha distorsionat el sentit perquè s'han malinterpretat les paraules; en definitiva, crec que hi ha qui no s'ha llegit el text amb cura suficient. Altra cosa, naturalment, és que el poema no agradi, que tothom és lliure i té el dret a expressar-ho. Els gustos són com els culs: cadascú té el seu.

Al meu entendre, d'aquest assumpte se n'ha fet un gra massa. Tot plegat resulta tan excessiu, tan ridícul, que faria riure si el rerefons no fos massa seriós; preocupant inclús. Potser és un impossible demanar que la gent llegeixi poesia i arribi a capir que, en un poema, l'ús de l'estructura del Pare Nostre només és un recurs estilístic que fins i tot Pablo Neruda va fer servir a Un canto para Bolívar. Ara bé, si la qüestió de fons és que a Mare Nostra s'hi diu cony i vagina, és que tenim un problema. Tal com va declarar la mateixa Dolors Miquel al diari Ara, les paraules són aire: els que les carreguen de prohibicions són els humans. Ben mirat, potser és que de problemes en tenim dos: un de misogínia disfressada de beateria, i un altre de comprensió lectora.

Sense deixar de banda el poema i tot aquest enrenou o brogit de sabres i pudor de resclosit, canvio de registre per fixar l'atenció en la premsa que, tant en català com en castellà, s'ha referit a Dolors Miquel com "la poetessa" i "la poetisa". M'ha sorprès la incorporació del sufix -essa/-isa a un mot: poeta, que designa alhora el masculí i el femení, de la mateixa manera que, per exemple, taxista, espia modista, artista o pirata, que tenen terminació femenina, però serveixen per ambdós gèneres. També es dóna el cas contrari, quan les paraules són intrínsecament masculines, però defineixen igualment la part femenina (conserge, noble, boletaire). És a dir, el que en gramàtica es coneix com a mots de gènere invariable: [aquells] que, tot i mantenir una oposició de gènere, tenen la mateixa forma per al masculí i el femení, i únicament assenyalen el gènere d’una manera indirecta, per mitjà de la concordança establerta amb altres categories nominals, en particular amb l’article. (Gramàtica essencial de la llengua catalana).

Per quins set sous li encolomen aquest "poetessa" a Dolors Miquel, amb tot el que la pobra ja té al damunt? Per una banda, endevino una voluntat benintencionada, però innecessària de feminitzar la professió o condició de poeta, tot saltant-se la invariabilitat de flexió de gènere pròpia d'aquesta mena de mots. Per una altra, no obstant, intueixo en aquesta distinció un matís de menyspreu, com si ser poetessa fos quelcom de rang inferior, mancat de la rellevància i el prestigi que s'atorga al poeta. Si admetem que Mare Nostra i Pare Nostre corresponen a categories diferents, acceptem que poeta, tot i la fauna diversa que pul·lula arreu autodenominant-se així, és un mot amb vocació unívoca. 

I, ja que hi som, revisem també algunes definicions i mirem de no confondre gènere i sexe.



dijous, 3 de març del 2016

Room (Lenny Abrahamson, 2015)




  Hi ha altres mons, però són dins d'aquest.
Paul Éluard
 

Deia Plató que les ombres són l'única realitat dels presoners tancats a la caverna. Jack, el nen protagonista de Room, ha viscut els seus cinc anys de vida entre els límits angostos d'un habitacle immund on només trenquen la foscor la llum zenital d'una claraboia i les emissions d'un aparell de televisió: una mena de foc platònic que de tant en tant projecta ombres humanes i dibuixos animats. Malgrat que aquest món d'aparences també conforma el petit univers de Jack, tan sols la seva mare, l'home que els visita periòdicament, les quatre parets de l'habitació i els insectes i rosegadors que hi pul·lulen formen part de la seva realitat més tangible i immediata (aquella que és tridimensional).

Sense deixar el símil platònic, podríem dir que el pas del món sensible al món intel·ligible és l'essència d'aquesta història d'enclaustrament. A mi, però, el que més m'interessa és la primera de les dues parts de la pel·lícula, la que mostra la particular relació que el nen estableix amb la realitat des de l'entorn reduït en què s'ha desenvolupat, fins que les circumstàncies l'obliguen a tallar el cordó umbilical per tal de tornar a néixer. Perquè Jack, en realitat, viu un doble naixement, com doble és també la limitació que l'afecta a l'hora d'interpretar allò que l'envolta: la inexperiència consubstancial amb la condició infantil per una banda, i la situació especial que constreny la seva experiència per una altra. De fet, la cofurna on viu amb la seva mare és alhora caverna platònica i úter matern, i no sorprèn, per tant, que cada cop que Jack percep una amenaça adopti instintivament la posició fetal.

El cinema ha tractat altres vegades i des de diferents perspectives la qüestió del nen salvatge i la seva adaptació a la civilització. Jack no és ben bé el que s'entén com un salvatge, ja que el contacte diari amb la mare li ha proporcionat algunes eines, com la paraula, per exemple, que li serviran per enfrontar-se amb una realitat exterior que només coneix per referències molt subjectives. Però és indubtable que la seva visió de l'entorn està basada en el pensament màgic i en un terror ancestral envers el desconegut. El seu procés d'aprenentatge serà estrany perquè no partirà de zero, com és habitual, sinó que el coneixement del món que li és aliè passarà per un reconeixement de les coses en sentit literal: és a dir, tornar-les a conèixer; aquest cop, a través dels sentits i de l'experimentació directa.



Com en els casos de Gaspar Hauser i Victor d'Aveyron (vides que Werner Herzog i François Truffaut van dur a la pantalla amb L'enigma de Gaspar Hauser i L'enfant sauvage respectivament), Jack ha viscut en un món paral·lel al de la societat estàndard i ha entreteixit un imaginari personal que no s'adiu amb la lògica imperant: ni amb la del segle XVIII de Gaspar Hauser, ni amb la del XIX d'Aveyron ni tampoc amb la del XXI, que és el seu. La picada d'ullet de Lenny Abrahamson, director de la pel·lícula, quan incideix en el salvatgisme dels cabells llargs de Jack i en la correlació entre la longitud capil·lar i el mite de Samsó, és una al·lusió tàcita a l'estat natural de l'ésser humà i, per descomptat, a les dues pel·lícules esmentades. Paradoxalment, però, la llibertat no té tant a veure amb els espais oberts com amb la confecció d'un món propi allunyat de convencionalismes. La socialització, la necessitat de l'educació, tan reivindicades per Truffaut, comporten una pèrdua d'ingenuïtat que, en el cas de Room, implica també un cert desig de retornar a la cova-presó primigènia, símbol del claustre matern.

L'enfant sauvage. F. Truffaut, 1970
Jeder für sich und Gott gegen alle (L'enigma de Gaspar Hauser). W. Herzog, 1974
Room. L. Abrahamson, 2015



FITXA DE LA PEL·LÍCULA:

Títol: Room (La habitación)
Direcció: Lenny Abrahamson
Actors: Jacob Tremblay (Jack), Brie Larson (mare), Joan Allen (Nancy Newsome), Sean Bridgers (Nick), William H. Macy (Robert Newsome)
Guió: Emma Donoghue
Producció: David Gross / Ed Guiney
Fotografia: Danny Cohen
Muntatge: Nathan Nugent
Música: Stephen Rennicks
Nacionalitat: Irlanda, Canadà
Any: 2015


TRADUCTOR-TRANSLATOR: