divendres, 13 de febrer del 2015

Cinema d'ahir i d'avui

Boris Karloff

L'altre dia passaven a la Filmoteca La máscara de Fu Manchú (1932). Malgrat el fred i la mandra de sortir de casa un vespre de dia laborable, vaig decidir anar-hi perquè difícilment es tornarà a presentar l'ocasió de veure el clàssic de Charles Brabin a la pantalla gran.  

S'ha de dir que la pel·lícula és un cúmul de tòpics colonialistes que cauen sovint en el racisme, per allò de la superioritat britànica tan en voga en aquella època, encara recent en el record el descobriment de la tomba de Tutankamon deu anys abans. El rigor històric, a més, és pràcticament inexistent, i el bigarrament decoratiu, una barreja impossible d'estils que remeten a un exotisme de tipus grand-guignol molt típic d'algunes produccions d'aquell Hollywood. 

Boris Karloff, Myrna Loy i Charles Starrett


Però quan s'apaguen els llums, la capacitat evocadora de les imatges és tan poderosa que la versemblança queda aparcada i hom està disposat a creure en el sinistre Cavaller de Si-Fan, envoltat de clarobscurs i amb el rostre de Boris Karloff, en el seu sadisme oriental, tan refinat, i en la perversitat de la seva filla Fah Lo See (una transformadíssima i pertorbadora Myrna Loy)

Myrna Loy en el paper de Fah Lo Se

Igual que amb segons quines pel·lícules de monstres, de pirates i de lladres i serenos, aquesta història d'exploradors anglesos enfrontats al malvat Fu-Manchú pels tresors de la tomba de Gengis Khan, connecta amb un passat que té més a veure amb el pulp, els tebeos i el cinema de la infantesa que no pas amb cap teoria antropològica. La por atàvica envers "l'altre", convertida aquí en aventura trepidant, en viatge iniciàtic, en batalla entre el bé i el mal, no és altra cosa que una reelaborada versió  del mite de Mefistòfil explicat a través d'imatges expressionistes. 


¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨


Bárbara Lennie, l'actriu protagonista de Magical Girl

I seguint amb personatges viscerals i obsessius com el Fu-Manchú de Brabin, s'ha de parlar de Magical Girl (Carlos Vermut, 2014), una rara avis entre l’allau de blockbusters i pel·lícules més normaletes que hem vist darrerament a les cartelleres, i que ha estat tan injustament tractada en l'última edició dels premis Goya.

És una pel·lícula impactant, està esplèndidament narrada i té unes interpretacions sobèrbies (en especial, les de José Sacristán, Bárbara Lennie i la nena Lucía Pollán). Un relat bastit a partir de l’admiració d’una adolescent per l’anime japonès, que és el leit motiv que aglutinarà les vides i la sort dels protagonistes, i a través del qual ens arribarà també una visió irònicament amarga de l’actual crisi econòmica i dels efectes que les retallades han tingut en el sistema cultural i educatiu del país. 

José Sacristán i Luis Bermejo en una escena de la pel·lícula


A Magical Girl, però, res no és el que sembla, i la galeria de personatges complexos que hi desfilen són un mostrari de ments escindides, ferides físiques i emocionals i relacions de dependència que algun cop haurem d’intuir a través de la lletra d’una cançó de Manolo Caracol, La niña de fuego. Es tracta de pur fatalisme en imatges, adobat amb píndoles d’humor negre molt en sintonia amb la narrativa de Tarantino, la iconografia d’Almodóvar, el tremendisme de Von Trier i l’atmosfera inquietant de Lynch. Sense oblidar la picada d’ullet a Álex de la Iglesia i a l’escena principal de Mirindas asesinas.


10 comentaris:

  1. Me la pones difícil con el catalán, pero me gusta, porque tengo un cariño muy especial por aquella tierra. (Aclaro, no uso traductor, quiero lograrlo solo).
    Me interesaría ver La máscara de Fu Manchú, pues en esta semana oí hablar 2 veces de esta película.
    Tus entradas son completas y, para mí, didácticas.
    Un beso.
    HD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, pues si en una semana has oído hablar dos veces de una película estrenada en 1932, el mensaje subliminal está claro: ¡tienes que verla!

      Te agradezco mucho el esfuerzo por leerme en catalán y sin usar traductor (¡chico listo!). De todas formas, hace muy poquito abrí otro blog con textos en castellano: La timba.

      Besos, Humberto.

      Elimina
  2. De vegades és millor deixar-se portar per la pel.lícula o el llibre i no analitzar-lo gaire, els temps canvien i el que és políticament correcte, també. Sigui com sigui, m'agraden les teves crítiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És exactament el que vaig fer, Loreto (o almenys, així ho vaig intentar): deixar-me arrossegar per les imatges i oblidar la lògica i la versemblança, com quan érem petits.

      Elimina
  3. "Però quan s'apaguen els llums, la capacitat evocadora de les imatges és tan poderosa que la versemblança queda aparcada i hom està disposat a creure..."

    No cal afegir res més, Sícoris. És el resum que explica les nostres il·lusions, somnis i esperances cada cop que traspassem la cortina de vellut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Som de rituals, Enric, i amb els rituals passa com amb els jocs: tenen les seves regles i la seva lògica interna. Si per formar part de la ficció hem de traspassar cortines inexistents i deixar la incredulitat en suspens, ho farem sense dubtar.

      Elimina
  4. En este momento, embarcado en varias cosas, puedo leerlo, pero no releerlo y comentarlo con la atención que merece, pero todo llegará. No pienso perdérmelo. Si, acaso, tengo la impresión de que el comentario de Enric H., "me va", sobre el poder de las imágenes...

    ResponElimina
  5. Creo que la magia de una película bien hecha estriba en saberte atrapar en ella y conseguir que aceptes lo que ves y oyes, aunque seas plenamente consciente del engaño, provenga este de la ambientación, el rigor histórico o la misma trama argumental. Se engaña con gracia y estilo y a veces sutilmente, adviertes el entusiasmo y la propia ingenuidad de quien te engaña y lo aceptas. El espíritu crítico se amansa, aunque eres consciente de fallos o incongruencias, porque no ves mala fe en el engaño. Reservas ese espíritu crítico y tiras a matar para otro tipo de cine, hecho por otra clase de personas. Respecto a los premios, sean Oscar o Goya están plagados de concesiones sorprendentes y olvidos imperdonables. No obstante, en los Goya, la siempre presente envidia celtibérica y la represalia por desconocidos agravios tiene mucho que ver en olvido de algunas personas y su obra. Tendré que poner en hora mi reloj y ver "Magical girl".

    ResponElimina
    Respostes
    1. No puedo estar más de acuerdo con tu apreciación, Eugenio: hay engaños y engaños; unos son tolerables y otros no. La visión del mundo que ofrecen películas como "Fu Manchú" representan una vuelta a la infancia y a la magia de los mundos inexplorados que ofrecían las novelas de aventuras, equiparable al relato primigenio de los cuentos tradicionales y a la dimensión mítica de las leyendas.

      La cuestión de los premios, sean del tipo que sean, siempre es subjetiva y, en el peor de los casos, responde a intereses que poco o nada tienen que ver con el cine, el arte o la literatura. También mi opinión es subjetiva, pero hay bastante consenso con respecto a la grandeza de "Magical Girl". Te la recomiendo.

      Elimina

TRADUCTOR-TRANSLATOR: