No
acostumo a parar l'orella a les converses alienes, però de tant en tant
sento comentaris, opinions o expressions que automàticament criden la
meva atenció per la seva singularitat. Els transports públics són una
font inesgotable de perles extemporànies, com també ho són els mercats,
les botigues, les oficines de tot tipus, els bars, els cafès i, en
general, qualsevol lloc on per diferents motius ens hi estem una bona
estona (que pot ser molt productiva per als caçadors de rareses verbals).
En els últims temps, n'ignoro el motiu, diria
que l'estadística de barbaritats que he tingut el gust de sentir s'ha
incrementat bastant. O potser és que m'he tornat més receptiva a tota
mena d'exabruptes lingüístics i de raonaments singulars. En qualsevol
cas, i com que tampoc no tinc intenció de treure'n l'entrellat, aquí
deixo una mostra dels que més m'han colpit.
Que vagi de gust!
1.-
[Conversa entre un grup de persones que parlen sobre els casos
d'espionatge a particulars per part del govern nordamericà. Sentida dins
un vagó de metro]:
- El govern espanyol no és res més que el chivo expiatori de l'Obama. - Per què ho dius? - Home, perquè es dedica a espiar-nos per ordre dels americans.
2.- [Conversa entre dues dones que esperen tanda en una parada del mercat]:
- I els molt sinvergüenses, quan se n'anaven de viatge, deixaven el gosset tancat. Pobret! - Però tancat, literalment?... - No, literalment no. Amb pany i clau.
3.- [Sentit en una oficina de correus]:
- I a tu, quan et toca l'exposició del tema? - Jo em pensava que em tocava la setmana que ve, però ja veus, el profe em va fer exposicionar l'altre dia.
4.- [Sentit en una parada d'autobús]:
- El Joan es passa molt amb la beguda. - Sí, la veritat és que últimament beu com un bellaco.
5.- [Sentit en una cafeteria]:
- Després de tot el que va passar, tu creus que m'havien de convidar al casament? - A mi també m'hi van convidar, però vaig declinar la meva presència.
6.-
[Conversa entre dos empleats d'un banc que es reien de les dimensions
del nas d'un tercer que, naturalment, no hi era present]:
Quim Monzó parla de teatre. Teatralnet Multimèdia. Dia mundial del Teatre (27 de març del 2010)
Comparteixo bastant algunes de les raons per les que el Quim Monzó no va al teatre, encara que a mi el teatre m'agrada, i molt. M'explico: com a l'escriptor, m'empipen els actors sobreactuats i m'angoixen els llocs massa plens de gent (m'imagino que en el seu cas deu ser una tortura haver d'estar saludant a tort i a dret, per compromís i sense ganes, tants coneguts. Per sort, no és el meu cas). Però principalment, el que m'allunya del teatre -i Quim Monzó, això, ni ho esmenta- és que la meva escurada butxaca es ressentiria d'una assistència molt sovintejada a les sales teatrals i, cada cop més també, a les cinematogràfiques. I és que l'apujada de l'IVA cultural del 8 al 21% ha fet molt de mal a un sector que, malgrat les crisis persistents que ha sofert i els nous mitjans que han anat apareixent, sortosament segueix en peu.
Segurament, les paraules del Monzó tenen molt de boutade, de
provocació per escandalitzar el gremi dels actors i el públic
incondicional del teatre. A mi em fa tot l'efecte d'una broma de portes endins, d'un exercici d'autocrítica del sector. No oblidem que aquest acte, celebrat el 27 de març del 2010, dia del teatre, el va
organitzar el grup Teatralnet, i vull creure que les opinions de
l'escriptor s'han de contextualitzar en aquest marc
autoreferencial i autocrític, tot i que la publicació a La Vanguardia de tres articles amb el títol ¿Por qué
no voy al teatro? [1], un compendi escrit del que ja havia explicat de viva veu, en va amplificar el ressò. En qualsevol cas, més enllà de la conyeta d'enfant terrible de la cultura catalana, en el fons no li falta algun bri de raó i caldria revisar certes adaptacions teatrals una mica sui generis -per dir-ho d'alguna manera-, així com la tendència a la cantarella que alguns actors han pres com a norma.
És evident que el teatre requereix d'un llenguatge diferent al del cinema i la televisió, i que les condicions en què es desenvolupa des del temps dels antics grecs tenen més a veure amb un acte litúrgic que no pas amb la fredor tècncica del cinema, que mitjançant el primer pla és capaç d'apropar l'expressió facial fins a uns límits gairebé epidèrmics. El teatre és viu i i té lloc en un ara i aquí, la qual cosa el fa alhora íntim i espectacular (de fet, l'etimologia grega de theatrón -θέατρον- és "lloc per a contemplar"). Des d'aquest punt de vista, doncs, és lògic que el teatre tingui un component d'exageració i d'impostura. És més, considero bo que el tingui perquè forma part de la seva essència, encara que segons amb quin tipus d'obres potser no s'escau gaire una declamació, diguem-ne, excessiva.
Ja ho he dit: a mi el
teatre m'agrada, i m'agrada com a manifestació artística i també com a recinte que fa la funció de temple profà. Semblarà un tòpic, però cada cop que entro en un, noto
alguna cosa especial que em fa desitjar de formar part del ritual que es
desencadena allà dins i de compartir espai físic amb els actors, amb l'escenari i amb la paraula escrita del dramaturg, transformada en veu
immediata que et parla directament. La veu, les paraules i els gestos assajats mil vegades esdevenen únics a cada
representació, i això els fa especials i irrepetibles a la manera del riu d'Heràclit (un altre que, com el Monzó, es mantenia apartat de les multituds).
Malauradament, com deia al començament, no hi puc anar tant com
m'agradaria, i per això escullo molt i molt bé què vaig a veure. Sempre tinc molt en compte qui hi ha davant i darrere del muntatge i del text
escrit, i també faig cas d'algunes crítiques. La qüestió és que cada cop em torno més selectiva. També em passa amb el cinema i amb la literatura: ara ja no veig totes les estrenes ni llegeixo totes les novetats (més encara quan hi ha tants clàssics que encara no he vist ni he llegit). Per altra banda, no estan els temps per segons quines alegries, i la veritat és que fa molta ràbia arriscar-se i no encertar-la.
Quan vaig veure que al Teatre Goya de Barcelona hi havia programat un Delibes no em va quedar cap dubte. Hi havia d'anar! Així doncs, dies abans que retiressin l'obra Cinco horas con Mario, em vaig afanyar per no perdre'm aquesta funció, concebuda originalment com una novel·la i reescrita després com a obra teatral. Un clàssic que durant anys i panys va representar la mateixa actriu, Lola Herrera, que és de Valladolid com també ho són l'autor, Miguel Delibes, i tot i que no es menciona explícitament a l'obra, presumiblement també la protagonista, Carmen Sotillo, i el seu marit, Mario, que acaba de morir i és de cos present. Just aleshores, quan ella es troba sola davant del cadàver del marit, aprofita per sincerar-se i repassar la seva vida en comú esmicolant tot tipus de vivències a través d'un monòleg dialogat en el que hi ha constants interpel·lacions al difunt, receptor inert del discurs de la vídua.
Natalia Millán, l'actriu que ha pres el relleu de Lola Herrera, fa una feina remarcable malgrat el risc d'enfrontar-se a un text que ja és un clàssic, el muntatge del qual continua sent el mateix que van adaptar el propi Delibes, Pepe Sámano i Josefina Molina, directora també del projecte inicial i d'aquest darrer. Per no parlar d'un personatge, el de la vídua Carmen Sotillos, que tothom associa amb el nom i les faccions de l'actriu veterana. Natalia Millán (que ha traballat fonamentalment als musicals) va ser valenta quan va acceptar el repte, i la veritat és que ha valgut la pena que ho fes perquè se'n surt amb dignitat i aporta a la història de l'obra una actuació brillant i una gran sobrietat interpretativa, sense necessitat de sobreactuar ni de declamar d'aquella manera forçadament teatral que li desagrada tant al Quim Monzó. La seva interpretació de Carmen Sotillos és tan serena, natural i creïble que l'actriu acaba fent seu el personatge. I no és cosa fàcil perquè l'ombra de Lola Herrera continua sent molt allargada i, a més, un monòleg on es combinen els records i els retrets, la ironia i el dramatisme, no és senzill de dur a terme.
El cert és que amb una escenografia minimalista i la figura endolada de la vídua dominant l'escena, el text de Delibes flueix i s'amara dels matisos que l'actriu li regala. Basten uns pocs elements disposats damunt de l'escenari per a caracteritzar la protagonista, el seu mut oponent, la resta de família i amics que hi són citats i, en definitiva, un tipus de societat que per més transformacions socials que hi hagi hagut, encara resulta bastant identificable i propera. Per tal de caracteritzar personatges i situacions, només calen un taüt al mig de la sala, unes quantes cadires i la prestatgeria amb els llibres posats del revés a fi de no ofendre la transcendència de l'acte de la vetlla amb les coloraines dels lloms. I naturalment, el discurs ple de prejudicis socials, polítics i sexuals de la dona, contraposat al persistent silenci del marit. Tot hi és suggerit sense gaires explicacions addicionals i, en conjunt, constitueix un magnífic document psicològic i sociològic.
Tot i que l'acció se situa l'any 1966 a una ciutat espanyola de províncies, Cinco horas con Mario no ha perdut gens de vigència pel que fa als conflictes que planteja el seu monòleg narratiu i que, irònicament, surten a la llum quan l'interlocutor no pot respondre. A través de les paraules de Carmen albirem la mediocritat burgesa de la seva vida i la fascinació per les aparences, la posició social i els diners. Som testimonis de les seves aspiracions frustrades que acaben en retrets de tot tipus. Deduïm de les seves paraules el compromís polític del marit, un intel·lectual d'esquerres a qui ella, que no entén conceptes com "servilisme" i "estructures", en el fons menysprea. El món de Carmen Sotillos és simple i es basa en el principi d'autoritat, en la criança dels fills, en els passejos per veure i ser vista i en una tranquil·la felicitat conjugal. En resum, en viure una vida "com toca". Però gràcies a l'habilitat dramatúrgica de Delibes, a les qualitats interpretatives de l'actriu i a l'encert de la posada en escena, anem veient la complexitat de tot el que el personatge ens explica, i com allò que en un principi semblava d'una manera, poc a poc va mostrant el seu revers. De fet, l'obra és un excel·lent retrat de l'Espanya dels últims anys del franquisme, on encara continuaven havent-hi vencedors i vençuts, i on la hipocresia, l'educació en uns principis rígids i la repressió política i sexual de la població eren el pa de cada dia.
Ho van fer en l'única escala de veïns que van trobar oberta, després d'haver-ne rebutjat catorze de tancades. Ho van fer amagats darrere dels lleons de l'estàtua de Colom, i en una boca de metro closa, i entre les veles dels encants del Mercat de Sant Antoni, mentre sentien la fressa de les rodes de ferro de les caixes dels comerciants, travessant el carrer Comte d'Urgell. Van contemplar com el sol s'aixecava, des d'una terrassa d'una cafeteria de la plaça Catalunya. Van tornar-hi en una biblioteca de La Caixa, i en el funicular del Tibidabo, i en el camí que duu a la gossera. I en una de les sales de Sanxo d'Àvila. I a les escales del camp del Barça. I darrere la gasolinera de l'Arrabassada, i en un confessionari de la catedral, mentre sentien les veus somortes dels turistes que eren fora, a la nau, admirant arcades, columnes i vitralls. I en un tinglado del port. I al terrat de la Pedrera. I als jardins de Montjuïc. I al pàrquing de la residència de la Vall d'Hebron. I al costat de les instal·lacions esportives de Can Caralleu, que eren tancades (...) Quaderns Crema, 1994. Pàg. 42
Juan Marsé: La muchacha de las bragas de oro (1978)
Brett Weston. Mèxic, 1973
Vive
en la barriada de Gracia, en una ruinosa torre que perteneció a su
familia, con una gitana, una mujer notable cuyo hijo mayor trabaja en
una funeraria. ¿Tey confidente de la Brigada Social? Hay lagunas en el
recuerdo, sueños intercalados, conciencia de nada. Lleva trajes de
muertos y juega al ajedrez contra sí mismo, combinación insuperable para
anular espejos y calendarios. Le han visto jugar por el barrio, mal
afeitado y con reventados zapatos, recalando en las tabernas para cobrar
las míseras antiguas cuotas del Auxilio Social, suscripciones ya no
vigentes pero que algunos taberneros aún le liquidan, por lástima de él o
quizá todavía por miedo. Ed. Planeta, 1978. Pàgs. 151-2
Isabel-Clara Simó: La foto (1985)
Harold Muñoz
Carrer Escudellers a les dues de la matinada. El xiulet del cotxe de la policia. Un bon rogle de veïns i passavolants, malgrat l'hora. "Pobra Lali" "Deixeu passar, cony!" Nyi-nyo nyi-nyo nyi-nyo: l'ambulància. A terra, mig endintre mig enfora d'un portal pudent de pixum, llum groga i crostes a les parets, el cos de la Lali, meuca de professió, tota rebregada de roba i mancada de carn. "Pobra Lali!" Jove, molt prima i amb classe. Ningú no en sabia massa, i tanmateix parlaven alhora. El sentiment unànim era que la culpa la tenien "ells", els "ells" que tenen totes les culpes. "Pobra Lali!" Es prenien la paraula, uns als altres, per explicar que feia poc que era al barri, un any o dos, ningú no ho podia precisar. Que mai no havia fet parlar. Que si no tenia amics tampoc no tenia enemics. Que no es ficava amb ningú. La Xata, la del bar, deia que devia haver estat des de l'exclusiva, i amb gent d'upa, perquè tenia una polsera de brillants que tallava l'alè, que la hi va confiar perquè la hi guardés una nit, i d'això, ja feia un parell de mesos. No li donà explicacions, però prou que es veia que s'havia codejat, que la Xata era molt viva per a aquestes coses, i la Lali no era una qualsevol, podien pujar-hi de peus.
(...)
Estirada a terra amb "el parietal dret esberlat", com digué el forense a l'informe, "la melsa rebentada per efecte del trencament de dues costelles de la banda esquerra", "el nas destrossat" i contusions arreu. Estirada a terra, cos endintre, cos enfora del portal, i no calia cap metge per veure que no respirava, "pobra Lali!", que havia tingut l'esma i la desesperació per arribar al portal des del tercer pis -"Hotel El Galgo-Habitaciones". Quan se l'emportà l'ambulància, els veïns i passavolants continuaven explicant el que no sabien, fent petar la llengua -"pobra Lali!"- i assenyalant la culpabilitat certa però nebulosa d'aquells "ells" on no arriba mai el xiulet del cotxe de la policia...
Contes d'Isabel. Columna, 1999. Pàgs. 55-56.
Max-Bembo: La mala vida en Barcelona: anormalidad, miseria y
vicio (1912)
Théodore Géricault. La boja
Dos sitios preferentemente busca el zíngaro para sus reuniones: la Plaza de España y el Hostal. Ahí los veréis chalanear, idear un negocio hábil y temerario; contar sus penas y miserias, trazar planes y apurar sus copas. Antes era lo que vulgarmente se conocía con el nombre d'"El Pati", sitio cercado, con innúmeras barracas de madera, verdaderas habitaciones primitivas, y que ocupan, en cierta mayoría, los gallegos. En donde pueden observarse mejor es en las mancebías cercanas a cuarteles. Visitad las de la puerta de Santa Madrona, Montserrat y Mediodía, veréis qué angustia os dejan en el alma.
Ed. Maucci, 1912
Narcís Oller: La Papallona (1882)
Amedeo Modigliani. Autoretrat 1919
No obstant son amor, aquelles aparences de què hem parlat, aparences que transcendien fins en el vestir, barallat amb la moda corrent, un bon xic extravagant, ple de deixos portats d'Anglaterra, que, si esqueien perfectament a son cap ros, a sa figura exprimatxada i alta, a la manera de dur els braços, sempre caiguts i amb moviment de pèndol, topaven amb els gustos de Barcelona com nota desafinada; aquelles aparences que en Miquel no podia corregir, el retingueren molt temps de casar-se, temerós que son pare no en rebés mala impressió i compartís amb molts barcelonins l'opinió erradíssima que tenien d'aquella noia original. Però morí el vell Castellfort, i en Miquel es casà, emportant-se'n, ple de goig, la Mercè a casa seva; sa casa, llavors solitària, que ella alegrà ben aviat com rossinyol que s'escau a fer niu dins una gruta.
Era, aquella, situada a la Porta-ferrissa. Tenia cinc pisos d'alçària, quatre balcons de rengle, tot son davanter estucat, botigues a peu pla, i al mig una portalada gran. Entrant, a mà esquerra, es trobava l'escaleta dels pisos, d'embocadura un xic fosca, i, més endins, eixamplava l'entrada un celobert quadrat, estucat també, on cada pis tenia quatre balcons sense solana i en el qual es desplegava l'escala del primer, tota de marbre de Carrara, fins al peu d'una porta de caoba i llautons brunyits. Al fons del celobert, hi havia el magazem-escriptori, que tenia comunicació privada amb el pis, vidrieres amb reixa al jardí, i rebia, encara, llum zenital del terrat per claraboies de vidre gruixut. El pis respirava comoditat, benestar; però la total absència de bon gust en el parament i les esquifides dimensions de les peces principals, del terrat i del jardí, que havien de servir-li d'esbarjo, daven a l'habitació un aire marcadament menestralenc.
Gustau Gili editor, 1928. Pàgs. 36-37
Jaume Fuster: De mica en mica s'omple la pica (1972)
Oriol Maspons
El Billy's era una planta baixa de la Plaça Reial, amb un rètol lluminós, un porter d'uniforme i aire acondicionat [sic]. L'Enric Vidal deixà el cotxe a les Rambles, entrà al local i es féu acompanyar pel maître a una tauleta aïllada, prop de la pista, on es bellugaven amb desesma unes quantes parelles. Van encarregar begudes i estigueren una estona, no gaire, veient ballar la gent. De sobte, després d'un esgarip desentonat, l'orquestrina que somicava en un racó va desar els atuells de fer soroll i una veu, a través d'un altaveu, anuncià l'actuació d'un conjunt anglès. Pujaren els músics al petit escenari del fons -cabells llargs, roba cridanera i instruments electrificats- i després d'uns minuts caòtics de sorolls i moviments estranys, esclatà un tro que embolcallà les tauletes, ressonant a banda i banda del local. Els llums començaren a fer pampallugues i l'Enric Vidal se sentí arrossegat pel ritme. Però, es digué, no he vingut al Billy's a ballar. S'aixecà, deixant la Bebel immersa en el doll sonor, i s'apropà a la barra.
- Un conyac.
Hi havia unes quantes mosses de faldilles curtíssimes i ulls maquillats que seien ben arrenglerades, mostrant cuixa, i movent-se, de tant en tant, segons el ritme del conjunt.
- Dóna'm foc, preciositat.
L'Enric Vidal es girà. Era una noia rossa, rossa, d'ulls encerclats de negre, que sostenia el cigarret amb gest d'actriu de cinema. Quan petà l'encenedor, la mitjameuca s'ajupí una mica, deixant que l'escot rodó del vestit mostrés el pitram.
Edicions 62, 1982. Pàgs. 77-78
Eugeni d'Ors: La ben plantada (1911)
Jacques-Louis David. Madame Récamier
(...)
Però algú sap més: sap que la Ben Plantada és de Barcelona.
De Barcelona? Vejam, vejam. Aquí el miracle creix encara de proporcions. És de Barcelona la Ben Plantada i ningú no la coneix? Una noia així no passa fàcilment desapercebuda. No se l'ha vista, a l'hivern, al Liceu; a la primavera, al "Polo"? No se l'ha trobada a cap funeral? Els peripatètics matinals del Passeig de Gràcia no l'han albirada ni un pic? A horabaixa, no és compareguda mai al passeig de cotxes? No se li pot atribuir, ni solament per referència, un nom conegut, un nom amb crèdit, en l'aristocràcia, en la propietat, en el comerç, en la borsa, en la indústria, en els teixits, en les jutes, en la pedra artificial, en els futurs de cotó? Es tractarà d'una sobrevinguda? -les aparences poden enganyar molt- d'una aventurera? Si això és, de quin país i per quin atzar arribaria aquí una aventurera?... Més no. Molt poden enganyar les aparences: mai no tant. Hi posaríem les mans al foc... Caldrà, doncs, que tot hagi estat pur prodigi en l'aparició, al petit poble d'estiueig de tan acomplida criatura?
