dijous, 12 de juliol del 2012

Francesca Woodman, fràgil i etèria


 
Francesca Woodman (1958-1981) era una joveníssima artista nascuda a Denver, filla de pare pintor i mare ceramista, que es va suïcidar a Nova York mesos abans de complir els vint-i-tres anys. Com sol succeir en aquests casos, poc temps després de la seva mort, l'obra de Woodman va anar adquirint proporcions mítiques tant per la bellesa inquietant que traspuen les seves fotografies, on ella acostuma a ser el subjecte i l'eix central, com per la precocitat d'un talent que va quedar truncat de manera tràgica, deixant al seu voltant una aurèola de llegenda, de tremendisme d'enfant terrible de la poesia visual i d'artista maleïda de la modernitat.



Va interessar-se per la fotografia des de molt petita. Les seves primeres fotos daten de quan tenia tretze anys, època en què ja començava a aflorar un univers molt personal d'imatges en blanc i negre (de vegades, intencionadament desenfocades i sempre destacant elements que denoten desolació) amb les que pretenia evocar un passat victorià de nena de Lewis Carroll. Sovint mostrarà la seva nuesa, no està gaire clar si amb la intenció artística i personal (hi ha qui ha ressaltat que també psicoanalítica) d'explorar la pròpia intimitat o si, potser, la movia un afany egocèntric d'exhibir el seu cos.
Observant amb atenció les seves fotografies, jo m'inclino més aviat per la primera opció: intueixo en les imatges que Francesca ens ha llegat una indefensió adolescent, una recerca compulsiva del propi jo, una necessitat d'auto descobrir-se i d'auto definir-se que té poc a veure amb un narcisisme desmesurat, tot i que tampoc cal descartar algun punt de vanitat en aquesta manera d'esdevenir el subjecte principal d'un art concebut i generat per ella mateixa. En qualsevol cas, formava part de la seva manera d'entendre l'art i d'involucrar-se en ell fins a les últimes conseqüències. 


        

La fotografia de Francesca revela un món de clarobscurs que ens parla de tristesa, de rostres semi ocults, de fragilitat, d'un cert misticisme, i al mig de tot, la figura femenina envoltada d'objectes antics i d'entorns pertorbadors que imprimeixen un onirisme gòtic a les imatges i que solen remetre a espais tenebrosos i a temps pretèrits. 
 


        


Va estudiar a diverses escoles d'art i sempre es va moure en ambients bohemis. Filla dels artistes George i Betty Woodman, les obres dels quals han quedat esvaïdes sota l'esplendor post mortem del treball fotogràfic de Francesca, ella va tenir una etapa molt prolífica durant l'adolescència. Els seus últims anys, però, van quedar marcats per les depressions, per la sensació de fracàs en considerar poc valorat el seu art i, en conseqüència, per una progressiva pèrdua d'inspiració que la turmentava cada cop més.  







L'estada a l'Acadèmia de Belles Arts del Palazzo Cenci de Roma durant el curs 1977-1978 la va apropar als postulats del Surrealisme i a l'obra de Man Ray i d'Oppenheim, artistes que la van influir tant formalment com en la recerca i plasmació d'una idea concreta d'erotisme i d'irracionalitat, carregada de fetitxisme. 


Francesca va deixar escrit una mena de tractat sobre la particularitat del seu art i hi va incloure setze fotografies; el títol és Some Disordered Interior Geometries (1981) i no és un llibre fàcil de trobar -almenys, ni en català ni en castellà em consta que hi hagi cap traducció-. 
El crític d'art John Henshall el va definir com un llibre peculiar, extravagant i d'aparença desquiciada que conté, en una mena de calaix de sastre, fórmules matemàtiques, fotografies d'ella mateixa, gargots i notes manuscrites.

 
Some Disordered Interior Geometries
l'obra escrita de Francesca Woodman
Some Disordered Interior Geometries

La mirada poètica, lúgubre i intimista que es desprèn de les seves fotografies, així com un final tan dramàtic en plena joventut, m'han fet relacionar la figura de Francesca amb la de l'escriptora, també nordamericana, Sylvia Plath:


SÓC VERTICAL, Sylvia Plath (Traducció: Montserrat Abelló)

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.





 SOBRE FRANCESCA WOODMAN:

  • Fragment del DOCUMENTAL de Scott Willis The Woodmans, amb entrevistes a la família de l'artista i escenes de les performances de Francesca enregistrades per ella mateixa en vídeo (format que, en aquell moment, era una novetat):




 ARTICLES:
COMENTARI del crític Fernando Castro Flórez: Francesca Woodman: Autorretratos sin retoques:



LLIBRES:
  • TOWNSEND, Chris. Francesca Woodman. Phaidon Press Limited, 2006.
  • VV.AA. Francesca Woodman. Catálogo de la exposición. A cura de Marco Pierini. Espacio AV. Murcia, 2009.
  • BRYAN-WILSON, Julia i BLESSING, Jennifer. Francesca Woodman. Ed. de Corey Keller. San Francisco, 2011.
  • Francesca Woodman's Notebook (amb epíleg del seu pare, George Woodman). Edició facsímil en format de caixa. Silvana editoriale, 2011.
  • CASETTI, Giuseppe i STOCCHI, Francesco. Francesca Woodman. Photo-Eye Bookstore: 1977-1981. Ed. AGMA, 2012.
  • VV.AA. Francesca Woodman. Fondation Cartier Pour L'Art Contemporain. Scalo, 1998.
  • RAYMOND, Claire. Francesca Woodman and the Kantian sublime.  Farnham, Surrey and Burlington, VT: Ashgate, 2010. 
                                   

diumenge, 1 de juliol del 2012

Les trampes del llenguatge

                                                                               
Fotograma d' It's a wonderful life, 1946.
 Frank Capra


(I)

El 16 de juliol de 1969, jo era una marreca de pocs anys de vida que no parava de sentir com tothom parlava, amb admiració o incredulitat, del primer viatge espacial que permetria la visita dels humans a la lluna. 

Mesos abans, a l'escola de parvulitos ens havien ensenyat que la lluna era un satèl·lit de la terra, i mentrestant nosaltres dibuixàvem la lluna i els astronautes. Tothom ens recalcava la sort que teníem de viure tan magna efemèride i de poder-la contar algun dia als nostres néts, que era exactament el que feien sempre tots els iaios: explicar batalletes.

L'eslògan un pequeño paso para el hombre, un gran salto para la humanidad era present, durant aquells dies, pertot arreu. Tot plegat, un autèntic estat d'excitació col·lectiva que suposava l'entrada al futur per la porta gran i l'abandó definitiu de les últimes lleganyes que s'havien perpetuat des dels temps de la postguerra.

El problema amb què m'enfrontava aleshores en relació a això del viatge a la lluna era més empíric que no pas poètic -en certa manera potser també ho era, però en aquell temps jo no ho sabia-. El llenguatge, encara en procés d'adquisició, era una eina que havia d'ajudar a entendre el món, no a complicar-lo encara més. Subtileses com la noció de perspectiva, per tant, no tenien gaire cabuda en una ment per a la que tot havia de tenir la seva justa correspondència i cada definició havia d'encaixar al milímetre amb la seva particular percepció de les coses. 

Així doncs, quan deien que l'home aniria a la lluna, jo no li veia cap sentit a la unió del verb de moviment anar i el substantiu lluna. La lluna era allò que jo veia a les nits des de la finestra: una cosa propera i petita que de vegades era groga i rodona com un formatge de bola, i altres, quan estava en fase minvant, agafava la forma d'una ungla tallada (una associació tan esperpèntica com absolutament verídica).

Si aquella lluna propera i petita de la finestra era al meu abast cada nit, igual que tants altres objectes que m'envoltaven, per què la gent parlava d'anar-hi?... Quina manera d'embolicar les coses! Es podia anar d'excursió, de visita o de viatge, però era impossible anar a la lluna, com tampoc es podia anar, posem per cas, a la flor, a la cassola o a la bombeta.
                           
                                                      
Imatge presa del bloc Asociación cultural Las Alcublas


(II)

 Hi havia una altra qüestió que en aquells anys també em robava la son: la similitud fonètica entre bella i vella

Es tractava de dues paraules amb significats oposats per a una ment infantil que relacionava la bellesa amb les heroïnes dels contes de fades, i la vellesa amb la decrepitud i la malícia de la bruixa, l'antagonista natural de les anteriors.

La pregunta que em solia fer i que em portava pel camí de l'amargura era d'allò més capciosa: 

- Vull o no vull ser (b/v)ella?  

La resposta havia de ser una, sense matisos: sí o no, i qualsevol possibilitat incloïa irremeiablement ambdues opcions: la b i la v. De manera que em decantés cap on em decantés, els dos conceptes formaven un tot tan contraposat com indestriable. La sort o la dissort penjaven del fil de la meva decisió, com en una mena de ruleta russa autoimposada on les bales eren fonètiques i semàntiques. O tot o res...

                  

Marlene Dumas. The Teacher Sub A, 1987

(III)


Els sinònims acostumaven a ser una altra font de maldecaps.

Per què cada cosa no tenia un nom i ja està? Doncs, no. La riquesa del llenguatge contribuïa a la confusió a què es veia sotmès el meu cervell embrionari.

Poc abans de complir els quatre anys, quan havia de començar a anar a escola (lloc de ressonàncies mítiques, vedat als més petits i que atorgava un estatus d'importància, de formar part del cobejat cercle "dels grans"), cada adult de la meva família tenia predilecció per un mot diferent que es referia a la mateixa cosa: escola, col·legit (pronunciat així, amb t final), estudi, parvulitos, classe i, fins i tot, costura, paraula de regust arcaic, pròpia d'èpoques en què se suposava que l'únic que els calia aprendre a les nenes era a cosir, brodar i fer ganxet.

Jo no entenia el motiu d'haver d'anar a tants llocs, i m'intrigava què m'hi esperava a cadascun d'ells. De què era l'escola, en tenia més o menys alguna noció, però i tota la resta?... Quina activitat tan frenètica i desconeguda m'esperava!

Per tal d'anar fent boca, em vaig dedicar a experimentar per anticipat, com si fos un entrenament, la nova vida que m'esperava amb tot aquell bé de déu de llocs ignots. Vaig començar per assignar a cada habitació de la casa un dels noms que havia sentit als adults. Després, les anava recorrent totes, una darrera l'altra, amb el meu tricicle: ara me'n vaig a estudi, baixo de la bici, entro al lloc X, m'hi estic una estoneta, surto, torno a pujar al tricicle, em dirigeixo al següent... i seguim, i seguim...

Una manera com una altra de jugar que prefigurava l'entrada d'una paraula, aleshores encara estranya, al meu vocabulari: estrès. Però aquesta és una altra història que ja no té unes connotacions tan lúdiques.
                           


Oli de Jesús Arrieta
(IV)

He de reconèixer que mai no em van enganyar amb llegendes del tipus els nens vénen de París o la cigonya ha portat un germanet. Havia vist, inclús, la meva mare embarassada, tot i que mai no se'm va passar pel cap de preguntar el perquè d'aquell contorn voluminós que d'un dia per l'altre recuperava la forma habitual. 

El cas, però, és que un dia que jugava amb altra canalla al carrer, vés a saber per què, em vaig fixar en una dona amb una panxa tan descomunal que em va cridar l'atenció. Astorada, ho vaig comentar amb els meus companys de jocs, i algú una mica més gran i més espavilat em va dir amb suficiència que el motiu d'aquell ventre de dimensions extraordinàries era que la dona duia una criatura a dins.

Com que no veia de quina manera un nen podia haver arribat allà dins, vaig concloure que el més versemblant era que se l'havia cruspit.


TRADUCTOR-TRANSLATOR: